Espanya i Catalunya entre el 1936 i el 1950
Després del bienni conservador (1933-1935) es van organitzar unes noves eleccions on l’esquerra es va presentar unida en el Front Popular, format per socialistas, omunises,partits republicas i algunes forces nacionalistas apart de les anarquistas.
El Front Popular va se la coalició electoral dels partits polítics d'esquerres que van guanyà les eleccions espanyoles de 1936 gràcies a la desunió de les dretes.
Aquesta victòria de les esquerres va provocar que pocs mesos després, l'exercit s'aixequés en el que s'anomenà el Alzamiento Nacional, encapçalat, entre d'altres, pel General Francisco Franco i que desencadenà la Guerra Civil Espanyola.
El 12 de juliol de 1936: l’ambient de crispació en el carreras i l’ambient tan caldejat va fer que uns pistolers de la dreta van assessinar el tinent Castillo, conegut homes d’esquerres.
L’endemà, els companys de Castillo van assessinar a Calvo Sotelo, líder de la dreta.
El 17 de juliol de 1936: el conflicte es va iniciar amb l'alçament d'una fracció de l'exèrcit encapçalada pels generals Mola i Franco, qui es van traslladar des de l'El Marroc Espanyol per a posar-se al capdavant de les operacions militars, amb el propòsit d'acabar amb el govern republicà constitucional, dirigit en aquest moment per la coalició esquerrana del Front Popular.
El 18 de juliol del 1936: les tropes franquistas arriben a la península i amb l’ajut de l’esglèsia i partits conservadors donen un cop d’estat militar per enderrocar el Front Popular.
Però va fracassar i Espanya es va dividir en dues zones; la republicana i la nacional.
El 29 de setembre del 1936: la Junta de Defensa Nacional va nomenar a Franco cap de govern i comandant de les Forces Armades. Per a compensar aquestes circumstàncies, el govern republicà va crear un exèrcit popular i va militaritzar les milícies.
Ambdós bàndols anaven aviat a rebre ajuda estrangera: les Brigades Internacionals donaven suport l'Espanya Republicana i les tropes alemanyes i italianes a l'Espanya Nacionalista.
Cap als últims dies del mes de juliol, el país s'havia dividit en dues zones mútuament enemigues.
En la tardor del 1936: ofensiva sobre Madrid. El govern republicà va abandonar la capital.
En la primavera de 1937: els republicans van obtenir algunes victòries i els rebels van decidir centrar les seves principals operacions en la zona nord.
El febrer del 1937: es va duur a terme la batalla de Jarama on les ropes franquistas van ser derrotades.
El març del 1937: es va duur a terme la batalla de Guadalajara on també les tropes franquistas van ser derrotades.
El 26 d'abril del 1937: la Legió Còndor de l'aviació alemanya va ocasionar una brutal agressió contra la població de la ciutat basca de Guernica, on Hitler va inaugurar el devastador armament que preparava per a fer esclatar una nova Guerra Mundial.
Octubre del 1937: les tropes rebels havien assolit dominar la zona nord amb excepció de la porció noreste (Catalunya) i ocupaven una franja de territori que, per l'oest, s'estenia fins a l'extrem sud de la Península Ibèrica, ademàs de Marroc espanyol.
A finals de 1937: els republicans van obtenir una gran victòria a Terol, però aquesta ciutat va caure en poder dels rebels al febrer del següent any.
Entre març i juliol de 1938: es va portar a terme l'operació Aragó-Mediterrani, que va constituir un avanç de les tropes nacionals cap al mar i va significar la partició del territori republicà en dues zones desiguals.
Següents mesos de 1938: es va portar a terme la batalla de l’ Ebre, que va resultar ser una campanya de desgast contra l'exèrcit republicà, la derrota del qual va deixar buidada la ruta perquè els revoltats poguessin avançar cap a Catalunya, on l’exèrcit republicà va quedar totalment destruït.
El novembre de 1938: davant la imminent derrota, Juan Negrín (cap de govern des de maig de 1937) va buscar una pau negociada i va emetre una proposta d'ambdiciones mínimes: garantia d'independència espanyola, dret del poble a escollir el seu propi govern i renúncia a les represàlies. No obstant això, estava clar que era inútil qualsevol intent de negociar amb Franco una pau amb condicions, doncs el cabdill pretenia la aniquilación total de la República.
El gener del 1939: els nacionals van avançar sobre Catalunya gairebé sense oposición i van pendre Barcelona.
El 28 de març 1939: les tropes franquistes obstaculitzen i entren a Madrid i tres dies més tard queien les últimes places lleials al govern republicà. 
El 1 d'abril de 1939: la guerra es va donar per acabada; la República es va enfonsar i els seus representants van fugir a l'estranger, establint un govern republicà en l'exili. Però la fi de la guerra civil no va significar que Espanya recuperés la pau.
A l'establir-se en tot el país el govern de Franco, va donar començament una etapa de cruels represàlies en contra dels vençuts; només van quedar salvats de la repressió els que van marxar a l'exili i d'aquests particularment els quals van marxar a Amèrica precedits pels nens que durant la guerra havien estat enviats A Mèxic; els exiliats que es van dirigir a França es van salvar només de forma momentània fins que aquest país va ser ocupat pels nazis.
A partir d’aquí fins passats els anys 50: el Règim Franquisme va governar tota Espanya i va començar la repressió cap a els vençuts; milións de republicans es van exiliar cap a França per por de morir afussellats pels nacionalistes.
L’ambient polític i social d’Espanya durant l’etapa del Front Popular
El Front Popular d'Espanya va ser una coalició política formada per republicans d'esquerra, socialistes i comunistes creada al 1935.
El 16 de febrer, van aconseguir guanyar les últimes eleccions democràtiques durant la segona República, abans del cop d'estat que produirià la guerra civil espanyola.
El nou govern va rependre la política de reformes i va alliberar els presos de la revolución d’octubre.
Al carrer, la crispació augmentava. Hi va haver onades de vagues, crema d’esglèsies i enfrontaments armats entre falangistas i militants de les organitzacions obreres, que en molts cassos van acabar en assessinats. 
Per la seva banda, alguns militars dirigits pel general Mola, van començar a planejar una conspiración per enderrocar la República.
Les fortes tensions socials derivades de l'endarreriment econòmic del país i de la desigual distribució de la riquesa havien generat un clima d'insatisfacció de part del poble cap als seus governants qui, a més d'haver-se mostrat incapaços d'avançar en la modernització del país i elevar el nivell de vida dels seus habitants, ni tan sols havien pogut arribar a l'estabilitat necessària per a avançar sense sobresalts en l'evolució
de la vida política.
Així, les profundes divergencias polítiques es van sumar al descontentament social i van crear una situació explosiva que va desembocar en l'esclat d'una terrible guerra civil que va dividir i va devastar Espanya.
La vida durant la guerra
La Guerra civil va alternar profundamente la vida quotidiana. La población civil va passar gana, va sentir por i va fugir intentant salvar la seva vida de les represàlies de tots dos bàndols.
Viure amb la fam i la repessió:
Durant la querra i després d’ella, la fam i la repressió van estar molt presents en tots els àmbits de la vida quotidiana.
Els amliments per a la població van representar un problema greu, sobretot a la zona republicana ja que els nacionals van dominar des de un principi territoris on la preducció agrícola era important.
Les autoritats van establir una quantitat d’aliments per persona i dia.
Uns alltres només es podien comprar amb recepta mèdica.
La població civil tenia molta por dels bombardejos i dels atacs militars. Les famílies temien pel reclutament dels seus fills més joves i per la separació dels membres.
La que es va veure més sobresaltada va ser la vida quotidiana. Les represàlies que hi va haver entre tots dos bàndols van ser els anomenats “passejos” que consistia en que un grup armat treia del seu domicili a una persona i amb el pretext de portat-la de passeig, s’allunyaven de la población i l’assessinaven.
Situació del bàndol republicà i del bàndol nacional
La situació interna de cada bàndol va ser molt diferent. A la zona republicana es van viure situacions molt díficils a causa de les divisions que van sorgir entre els diferents partits polítics i forces sindicals i, a més, perquè en molts indrets es van simultanejar l'esforç militar i la revolució social.
La dispersió i les diferències d'interessos afebliren en gran mesura la capacitat de la República. A més l'ajut de la República de l'URSS no va ser tan efectiu com el dels feixistes italians i alemanys al bàndol franquista. La zona nacional, en canvi, va tenir un control militar molt centralitzat de la guerra i una unitat política que, amb el suport de l'Alemanya nazi i la Itàlia feixista, la van fer més efectiva.
En tots els dos bàndols moltes persones van ser denunciades i executades per pertànyer al bàndol contrari o simpatitzar amb l’adversari. En molts casos era la manera de saldar renyides particulars, i aquestes víctimes es van sumar a les de la repressió.
Dos exèrcits
Els republicans:
En el bàndol republicà, inicialment, les forces militars van estar formades per milícies populars d'eficàcia militar escassa on van ser perseguits els cacics, els terratinents, els empresaris i totes aquelles persones pertanyents al clergat.
Des del començament de la guerra i fins al setembre no van aconseguir formar un govern de concentració, on la majoria de partits republicans, socialistes, comunistes i anarquistes van intentar reconstruir l'Estat i recuperar el controldels organismes de govern.
Van organitzar milicies per oposar-se als militars, van procurar l'abastament iels transports i van mantenir un ordre públic molt inestable.
Però no hi havia unitat d'acció; els republicans, socialistes moderats i comunistes creien en la necessitat d'organitzar un Estat fort que guanyés la guerra; els anarquistes i socialistes més radicals pensaven que s'havia de dur a terme la revolució que portaria el poble a la victòria.
A finals de 1936 es va anant configurant l'Exèrcit Popular de la República, fruit de la unió de les antigues milícies en diferentes unitats.
L'organització militar adoptada va ser la brigada mixta caracteritzada per ser un exèrcit en miniatura i, per tant, més avançat des del punt de vista tàctic que l'antiga divisió en regiments i batallons.
Però aquesta militarització d'unitats no es va produir en tot el territori republicà: Catalunya va organitzarun exèrcit pel seu compte i la «columna de hierro» anarquista de Terol es va negar a acceptar-la; a la zona cantàbrica controlada pels republicans no va arribar a produir-se de forma completa ni en els moments més difícils.
El nou exèrcit va mostrar-se fort a la defensiva, però va fracassar quan va tractar de realitzar maniobres importants. I és que el més greu que va patir l'exèrcit del bàndol republicà va ser la manca de bons comandaments. L'Armada o l'Artilleria, per exemple, van ser poc eficients per la manca d'oficials.
Molts líders sindicals, membres de partits d’esquerres, Intel.lectuals i militars fidels a la república van ser empresonats o assessinats a la zona nacional.
Els nacionals:
En el bàndol franquista, la constitució de l'Exèrcit Nacional va trobar poques dificultats perquè els generals exercien el comandament polític suprem. Sempre es va disposar d'una capacitat de maniobra professional i la militarització de milíciesfalangistes va jugar un paper menys important.
Pel que fa als comandaments, en nombre d'uns vint-i-tres mil i vint mil soldats que ensinistrats per instructors alemanys, van enquadrar les noves unitats. Franco va comptar amb unitats d'elit amb capacitat per actuar en els moments decisius en punts determinats.
En conseqüència, el general Franco no va guanyar per emprar una estratègia innovadora, sinó per organitzar de forma més tenaç i ordenada els seus recursos. I aquest fet va ser suficient car la guerra, en realitat, no va suposar grans innovacions tècniques sinó que va ser disputada amb mitjans escassos i obsolets.
La repressió dels vençuts
Després del final de la guerra, va començar la repressió contra tots aquells que no volien i no acceptaven el franquisme.
Aquesta repressió contra els republicans es va posar en marxa de seguida. Van ser uns anys molt durs per a tots aquells que estaven en contra del franquisme.
Només feien que treballar i treballar amb un salàri mínim i unes condicions penoses. Eren anys de dolor i silenci. Vivien el dia a dia envoltats de repressió social i política.
Els republicans que no es van exiliar i es van quedar en el bàndol enemic no van poguer manifestar les seves idees politiques ja que només existia un partit polítis de dretes, ni socials ja que estava prohibit publicar articles relacionats amb la república ja fós en els diaris com en els llibres, etc. I qui ho fés ho pagaria amb la mort.
Per tant, l’ùnica opció que tenien era callar i obeïr les ordres i lleis del Règim Franquista.
Però tot i així molts republicans van ser executats sense cap raó lógica mitjençant els cridats passejos. Aquests eren realitzats per grups armats que anaven a buscar a la gent a les seves cases o les presons on es trobaven presos i sota l'eufemisme d'anem a fer una passejada els duien a qualsevol carretera o a les tàpies del cementiri i els executaven.
L’exili va ser molt important al llarg de la repressió per a la supervivència de tots aquells republicans que fugien del Règim Franquista encara que en condicions nefàstes i mínimes. Molts d’ells van morir en durant l’exili.
Aquí tenim un testimoni que explica la repressió a Llíria, València:
“Als pocs dies de finalitzar la guerra, van començar les detencions de persones del bàndol vençut que van ser ingressats en la presó del Partit. Donat el gran nombre de detinguts, més de 300, es va habilitar la part alta de l'edifici de l'Ajuntament per a poder mantenir a tantes persones. A poc a poc van anar caient en mans de la Justícia Militar tots aquells que van prendre part en els assassinats que s'havien comès en Líria durant el govern del Front Popular. El cap de la presó era Francisco Benito Sánchez qui havia estat cap de la presó fins a juliol de 1936, sent destituït pel govern del Front Popular. Cada reclús tenia una assignació diària de 1,25 pessetes per a la seva manutenció sense perjudici del que els seus familiars.
José Romero Ferrer; Oficial de l'Administració de Justícia per l’Oposició.
