La Montserrat Julio Nonell tenia només set anys quan va començar la guerra. Provenia d'una família republicana, ja que el seu pare s'impatitzava amb les esquerres. Com moltes altres famílies, ella i la seva família van viure la guerra civil, però abans de que aquesta arribés al seu punt i final amb la victoria d'en Franco, van decidir exiliar-se per no haver de viure en una dictadura feixista.
El que més va impactar a la petita Montserrat i el que amb més nitidesa recorda ara d'aquells anys és el canvi de vida, rutina: el moviment i la vida al carrer eren totalment diferents de com havien estat fins aleshores (es veien molts soldats, noies milicianes, els trens anaven pleníssims, hi havia cua pel menjar...), i després hi havia el tema dels bombardejos, encara que Barcelona en rebia la majoria, a Mataró, poble on vivia la Montserrat, també n'hi havien i això feia que és visqués amb una por constant.
Va ser quan les forçes feixistes s'acostaven a Barcelona que la família Julio va decidir marxa a l'exili, en el seu cas, cap a França. En aquell moment, ella ja tenia nou anys. Però no van marxar sols, amb una colla d'amics, en total eren uns tretze, van agafar un camió i un cotxe per anar cap al nord, cap a França, cap a la llibertat, passant per Figueres i després per Massanet de Cabrenys. Però quan van arribar a la frontera se la van trobar tancada i no van poder passar, així que van haver de buscar una altra carretera, i la van trobar, ells i, aproximadament, un mil·lió de persones més. Quan van aconseguir arribar a França, la Montserrat ja tenia deu anys.
Al arribar a França s'ho van trobar tot molt vigilat, hi havia homes vigilants esperant els exiliats. Si hi havia algun ferit el curaven, als homes els hi treien les armes i després separaven els homes de les dones i les criatures. A les dones les van fer pujar en camions i els homes van seguir a peu. La Montserrat recorda, també, que en aquell moment, el moment d'arribar a França, eren a mitjans de gener i feia fred, molt de fred i plovia, plovia molt.
La Montserrat ens explica que els seus pares, abans de que els separessin, havien quedat en trobar-se a un poble que no quedava gaire lluny d'allà, però quan van arribar-hi, hi havia tanta gent que no es van poder trobar. A causa d'això, la seva mare i unes amigues van decidir agafar un tren que les portés cap a l'interior de França, lluny de la frontera, dels camps d'exiliats, d'Espanya. El tren les va deixar a la ciutat Le Cognac. Allà les van portar a uns refugis (els van donar uns matalassos de palla i menjar) i s'hi van estar dos mesos.
Desprès les van dur a un castell on unes senyores els hi duien roba, menjar, revistes...
Estant al castell va tenir notícies del seu pare. Allà al castell hi van romandre dos mesos més, fins que les van portar a una casa de pagès. Quan estaven instalades a la casa de pagès els va arribar una carta oficial per poder anar a Amèrica, primer havien d'anar fins a Bordeaux i allà embarcar al port per anar cap a l'altre banda de l'atlàntic.
Al arribar a Bordeaux, però, hi havia males notícies, les finestres estaven pintades de color blau i, això, només significava una cosa: la ciutat estava a punt de ser bombardejada. Tot i així, van anar fins al port i allà es van trobar amb el pare. El 4 d'agost ells i dues mil persones més van pujar a un dels vaixells i es van embarcar cap a Amèrica. El 2 de setembre de 1939 van arribar a Xile.
A Xile el pare va trobar feina, gràcies a això van poder llogar una casa i la Montserrat va poder començar a estudiar, tot tornava a la rutina, a la vida normal.
Als 21 anys la Montserrat, tota sola, va tornar a Mataró, el poble que l'havia vist nèixer i crèixer fins que va haver de marxar. Allà s'hi va estar sis mesos, i després va tornar cap a Xile. Pocs anys després, el 1956, va tornar a Espanya definitivament, per quedar-si.
Actualment viu a Madrid.
El que més va impactar a la petita Montserrat i el que amb més nitidesa recorda ara d'aquells anys és el canvi de vida, rutina: el moviment i la vida al carrer eren totalment diferents de com havien estat fins aleshores (es veien molts soldats, noies milicianes, els trens anaven pleníssims, hi havia cua pel menjar...), i després hi havia el tema dels bombardejos, encara que Barcelona en rebia la majoria, a Mataró, poble on vivia la Montserrat, també n'hi havien i això feia que és visqués amb una por constant.
Va ser quan les forçes feixistes s'acostaven a Barcelona que la família Julio va decidir marxa a l'exili, en el seu cas, cap a França. En aquell moment, ella ja tenia nou anys. Però no van marxar sols, amb una colla d'amics, en total eren uns tretze, van agafar un camió i un cotxe per anar cap al nord, cap a França, cap a la llibertat, passant per Figueres i després per Massanet de Cabrenys. Però quan van arribar a la frontera se la van trobar tancada i no van poder passar, així que van haver de buscar una altra carretera, i la van trobar, ells i, aproximadament, un mil·lió de persones més. Quan van aconseguir arribar a França, la Montserrat ja tenia deu anys.
Al arribar a França s'ho van trobar tot molt vigilat, hi havia homes vigilants esperant els exiliats. Si hi havia algun ferit el curaven, als homes els hi treien les armes i després separaven els homes de les dones i les criatures. A les dones les van fer pujar en camions i els homes van seguir a peu. La Montserrat recorda, també, que en aquell moment, el moment d'arribar a França, eren a mitjans de gener i feia fred, molt de fred i plovia, plovia molt.
La Montserrat ens explica que els seus pares, abans de que els separessin, havien quedat en trobar-se a un poble que no quedava gaire lluny d'allà, però quan van arribar-hi, hi havia tanta gent que no es van poder trobar. A causa d'això, la seva mare i unes amigues van decidir agafar un tren que les portés cap a l'interior de França, lluny de la frontera, dels camps d'exiliats, d'Espanya. El tren les va deixar a la ciutat Le Cognac. Allà les van portar a uns refugis (els van donar uns matalassos de palla i menjar) i s'hi van estar dos mesos.
Desprès les van dur a un castell on unes senyores els hi duien roba, menjar, revistes...
Estant al castell va tenir notícies del seu pare. Allà al castell hi van romandre dos mesos més, fins que les van portar a una casa de pagès. Quan estaven instalades a la casa de pagès els va arribar una carta oficial per poder anar a Amèrica, primer havien d'anar fins a Bordeaux i allà embarcar al port per anar cap a l'altre banda de l'atlàntic.
Al arribar a Bordeaux, però, hi havia males notícies, les finestres estaven pintades de color blau i, això, només significava una cosa: la ciutat estava a punt de ser bombardejada. Tot i així, van anar fins al port i allà es van trobar amb el pare. El 4 d'agost ells i dues mil persones més van pujar a un dels vaixells i es van embarcar cap a Amèrica. El 2 de setembre de 1939 van arribar a Xile.
A Xile el pare va trobar feina, gràcies a això van poder llogar una casa i la Montserrat va poder començar a estudiar, tot tornava a la rutina, a la vida normal.
Als 21 anys la Montserrat, tota sola, va tornar a Mataró, el poble que l'havia vist nèixer i crèixer fins que va haver de marxar. Allà s'hi va estar sis mesos, i després va tornar cap a Xile. Pocs anys després, el 1956, va tornar a Espanya definitivament, per quedar-si.
Actualment viu a Madrid.
No hay comentarios:
Publicar un comentario